Porta del Cel: objectiu aconseguit

Ja hem tornat de la Porta del Cel! Uns dies força entretinguts. Aixecar-nos de bon matí, caminar, menjar i beure de tant en tant i descansar en els refugis durant la tarda. No ha fet gaire bon temps i això va fer que no poguéssim fer la Pica però ens donem per satisfets. Fins i tot en ple 15 d'agost vam estar caminant sota una bona nevada que va acumular uns tres dits de neu! Aquí en teniu algunes fotos!

Enviament compulsiu de missatges

Ui, he tingut el blog molt abandonat últimament perquè he tingut 20 dies en què no he parat. Sóc el coordinador de la revista local del meu poble i em van comentar a última hora que la dissenyadora feia vacances a l'agost i que calia enllestir la revista ràpidament! He estat tots aquests dies treballant com un boig amb l'afegit que he hagut de fer un reportatge especial de Festa Major, fotografiant TOTS els actes, des dels de bon matí fins als de la matinada. Sort que és només un cop a l'any!

I ara que ja estic de revista i abans no me'n vagi de travessa, aprofito per publicar compulsivament missatges... Ves a saber quan podré tornar-hi! ;)

Me'n vaig de ruta!

Avui torno a marxar de travessa! Faig la ruta La Porta del Cel, que passa pel cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats. Seran cinc dies durs però segur que valdran la pena. Ja us en passaré alguna foto!

El Secret versus L'Essència del Zen

La plugim constant parlava el maig passat del llibre "El Secret". Jo aquells dies me'l vaig llegir i posteriorment n'he llegit un altre, "L'Essència del Zen". És curiós perquè els he trobat totalment contraposats.

Per una banda, "El Secret" defensa que si vols aconseguir una cosa, l'actitud que has de mantenir és de donar ja per fet que la tens i agrair a l'Univers el fet de tenir-la. El fet de tenir aquests pensaments cap a una cosa fa que, automàticament, l'anomenada llei de l'atracció te la porti. D'aquesta manera, segons aquesta teoria, tothom pot aconseguir-ho tot amb convicció i agraïment.

El plantejament de l'"Essència del zen" és diametralment oposada. Diu que el desig ens genera molts de pensaments que no ens deixen ser feliços i defensa que la postura que hem de tenir davant de la vida és la d'acceptar les coses que ens vénen amb naturalitat, fins i tot les negatives. Defensa que moltes vegades, les coses negatives ens afecten no per elles mateixes sinó per tots els pensaments que hi apliquem al voltant. Per tant, si sabem controlar tots aquests pensaments farem que el dolor sigui molt més lleu.

És l'etern dilema: Cal lluitar per tot el que vols? No et pot generar això frustracions i desenganys? Per altra banda, acceptar tot el que ve sense voler-hi intervenir no fa que t'estanquis?

Hi ha algun punt d'intersecció que conciliï els dos punts de vista? Potser sí, que hem de lluitar pel que volem però, què volem? Si volem la lluna en un cove serà difícil que ens sentim realitzats. Potser el secret (ui, no ho dic en relació al títol del llibre... ;) és primer saber què és el que vols, de manera que el que triïs sigui raonable i et pugui fer feliç. Sí, potser és això...

Jocs Olímpics... pfff

Han començat els Jocs Olímpics de la Xina i em desperten menys interès que mai. Primer perquè els organitza un estat opressor que no s'adiu gens a l'esperit de pau i confraternitat dels JJOO. I segona perquè, un cop més, el meu país no hi té representació. Algú argumentarà que una tercera part dels esportistes de la comitiva espanyola són catalans. Això, més que un consol és, al meu entendre, un símbol més d'humiliació. No entenc perquè, sent una potència mundial en diversos esports i sent majoria els catalans que volem seleccions pròpies no podem tenir-hi representació. Vaja, sí que ho entenc. Els espanyols demòcrates de sempre ens trepitgen com sempre els nostres drets i la nostra voluntat i amenacen els jugadors que no vulguin participar amb Espanya a sancionar-los i a no deixar-los jugar les lligues respectives. I després en Zapatero i en Rajoy es venten a dir que són "demócratas y defensores de la libertades!. Qui fart de riure!