Sortides amb raquetes

Aquest hivern hem fet dues sortides hivernals molt boniques. Una, el cim del Noufonts i l'altra, el Balandrau. No he fet gairebé mai esquí però en aquesta ocasió les sortides han estat amb raquetes. Crec que val la pena aprofitar que aquest any hi ha neu i fer una escapadeta tranquil·la per gaudir d'aquests espectacles de la natura!

Viatge a Escòcia

Aquest setembre un grupet vam anar a Escòcia. Va ser una molt bona experiència. Un lloc ideal per als qui els agrada la natura i els paisatges. Vam xalar molt i a més, el temps va acompanyar força per ser Escòcia. Aquí en teniu algunes fotos. Com a curiositat, l'11 de setembre vam penjar una estelada a l'asta del castell del Llac Ness. Així van onejar per un moment la bandera escocesa i la catalana! Espero que aviat les dues nacions tinguem la mateixa fi: la nostra llibertat.

Torno...

Sí, sí, després d’un bon temps sense publicar res, torno! Feia temps que tenia ganes de publicar coses però no trobava el moment. El revulsiu ha estat un correu d’una noia que no coneixia de res i que m’ha dit que llegir-me l’ha feta una persona més feliç. És molt emocionant això! I per altra banda, n’Aigua Clara ha fet una reflexió sobre la necessitat de donar temps a les coses importants de la teva vida. La feina i la mandra han pogut amb mi però a partir d’ara miraré de com a mínim, anar actualitzant el bloc un cop per setmana. Intentaré ser constant ja que no és la primera vegada que m’ho proposo... Espero que no sigui un d'aquests desitjos que es deixen de banda un cop passen els primers mesos del nou any!

Porta del Cel: objectiu aconseguit

Ja hem tornat de la Porta del Cel! Uns dies força entretinguts. Aixecar-nos de bon matí, caminar, menjar i beure de tant en tant i descansar en els refugis durant la tarda. No ha fet gaire bon temps i això va fer que no poguéssim fer la Pica però ens donem per satisfets. Fins i tot en ple 15 d'agost vam estar caminant sota una bona nevada que va acumular uns tres dits de neu! Aquí en teniu algunes fotos!

Enviament compulsiu de missatges

Ui, he tingut el blog molt abandonat últimament perquè he tingut 20 dies en què no he parat. Sóc el coordinador de la revista local del meu poble i em van comentar a última hora que la dissenyadora feia vacances a l'agost i que calia enllestir la revista ràpidament! He estat tots aquests dies treballant com un boig amb l'afegit que he hagut de fer un reportatge especial de Festa Major, fotografiant TOTS els actes, des dels de bon matí fins als de la matinada. Sort que és només un cop a l'any!

I ara que ja estic de revista i abans no me'n vagi de travessa, aprofito per publicar compulsivament missatges... Ves a saber quan podré tornar-hi! ;)

Me'n vaig de ruta!

Avui torno a marxar de travessa! Faig la ruta La Porta del Cel, que passa pel cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats. Seran cinc dies durs però segur que valdran la pena. Ja us en passaré alguna foto!

El Secret versus L'Essència del Zen

La plugim constant parlava el maig passat del llibre "El Secret". Jo aquells dies me'l vaig llegir i posteriorment n'he llegit un altre, "L'Essència del Zen". És curiós perquè els he trobat totalment contraposats.

Per una banda, "El Secret" defensa que si vols aconseguir una cosa, l'actitud que has de mantenir és de donar ja per fet que la tens i agrair a l'Univers el fet de tenir-la. El fet de tenir aquests pensaments cap a una cosa fa que, automàticament, l'anomenada llei de l'atracció te la porti. D'aquesta manera, segons aquesta teoria, tothom pot aconseguir-ho tot amb convicció i agraïment.

El plantejament de l'"Essència del zen" és diametralment oposada. Diu que el desig ens genera molts de pensaments que no ens deixen ser feliços i defensa que la postura que hem de tenir davant de la vida és la d'acceptar les coses que ens vénen amb naturalitat, fins i tot les negatives. Defensa que moltes vegades, les coses negatives ens afecten no per elles mateixes sinó per tots els pensaments que hi apliquem al voltant. Per tant, si sabem controlar tots aquests pensaments farem que el dolor sigui molt més lleu.

És l'etern dilema: Cal lluitar per tot el que vols? No et pot generar això frustracions i desenganys? Per altra banda, acceptar tot el que ve sense voler-hi intervenir no fa que t'estanquis?

Hi ha algun punt d'intersecció que conciliï els dos punts de vista? Potser sí, que hem de lluitar pel que volem però, què volem? Si volem la lluna en un cove serà difícil que ens sentim realitzats. Potser el secret (ui, no ho dic en relació al títol del llibre... ;) és primer saber què és el que vols, de manera que el que triïs sigui raonable i et pugui fer feliç. Sí, potser és això...

Jocs Olímpics... pfff

Han començat els Jocs Olímpics de la Xina i em desperten menys interès que mai. Primer perquè els organitza un estat opressor que no s'adiu gens a l'esperit de pau i confraternitat dels JJOO. I segona perquè, un cop més, el meu país no hi té representació. Algú argumentarà que una tercera part dels esportistes de la comitiva espanyola són catalans. Això, més que un consol és, al meu entendre, un símbol més d'humiliació. No entenc perquè, sent una potència mundial en diversos esports i sent majoria els catalans que volem seleccions pròpies no podem tenir-hi representació. Vaja, sí que ho entenc. Els espanyols demòcrates de sempre ens trepitgen com sempre els nostres drets i la nostra voluntat i amenacen els jugadors que no vulguin participar amb Espanya a sancionar-los i a no deixar-los jugar les lligues respectives. I després en Zapatero i en Rajoy es venten a dir que són "demócratas y defensores de la libertades!. Qui fart de riure!

Dormir sobre la neu

El cap de setmana del 5 i 6 de juliol passat vaig fer una excursió al Pirineu d'Osca i d'Occitània per fer el Taillon. Em va fer molta il·lusió perquè vaig poder estar a llocs mítics en el Pirineu com el circ de Gavarnia i la Bretxa de Roland i veure el salt més alt d'Europa, de 700 metres d'alçada! A més, en ple juliol vam dormir en tenda a 2.200 metres... sobre la neu! Una experiència inoblidable en una excursió força assequible (vam dur grampons i piolets). Us en passo alguna foto perquè us en feu una idea.

Pujant...


El circ de Gavarnia amb el salt d'aigua més alt d'Europa

El circ de Gavarnia i el refugi de Tarradets a la dreta


Arribant al refugi de Terradets


La Bretxa de Roland

Perdre la consciència

He estat uns dies una mica desconnectat. És trist com la feina i les cabòries fan que deixis de pensar en tu mateix, que siguis una ànima en pena i que només en moments concrets recuperis el teu jo i siguis conscient de qui ets. Tinc, i em sembla que molta de gent també, la tendència a deixar-me endur per les circumstàncies externes i a entrar en un remolí de pensaments: "què haig de fer ara, què haig de fer demà, coses que m'han passat i que m'agraden, acabar la feina, coses que m'han passat i que no m'agraden, sentiments, emocions, preocupacions...". És tota una ebullició de coses que ara apareixen i ara se'n van. És difícil aturar-se, ser conscient de cada moment que visc i gaudir-lo. No deixar-me endur pels pensaments descontrolats. Això fa que no visqui coses tant senzilles com respirar, prendre consciència de mi mateix i dels altres, estar per mi i pels altres i de gaudir cada moment de la vida més que perdre'm per aquesta espiral caòtica de pensaments. I organitzar-me una mica la vida. Amb el cap perdut, com puc gaudir de la vida i planificar el meu futur? I com puc organitzar-me per tenir uns moments per escriure en el bloc?

Aniversari

Avui ha estat el meu aniversari. En faig 32! Ha estat (de moment) un dia normal. De fet, no esperava que fos especial. Esperar que un dia sigui especial només perquè és el teu aniversari no té gaire sentit. I he anat tant de bòlit que tampoc he pogut planificar gaire res perquè sigui especial. Això sí, les felicitacions que he rebut m'han fet molta il·lu! :)

Marea roja

El diumenge era un dels molts que no seguíem el futbol. Era en un concert i de cop vaig començar a sentir petards i, al cap de poc, algun cotxe que corria amb banderes espanyoles. Em va sobtar veure aquesta gent però llavors em vaig aturar i vaig pensar que era normal que si se senten espanyols s'alegrin que la selecció espanyola guanyi. Érem molts els que el diumenge volíem que guanyés Alemanya però jo vaig mirar de generar distància perquè, tot i que és comprensible l'actitud, crec que no serveix de gaire estar pendent de si Espanya perd. Enlloc de ser negatius crec que hauríem d'apostar per ser positius i defensar les nostres seleccions.
Perquè el que sí és totalment anormal és que les federacions espanyoles i el govern "democràtic" de Zapatero posin tots els pals a les rodes amb actituds mafioses i de suborns (mireu sinó Fresno) per negar el dret legítim que els catalans tenim a tenir seleccions. Són coses que, trigarà molt o poc però que al final aconseguirem.
Llavors potser que sí que seguirem amb afició els mundials perquè hi jugarà "la nostra". Hi quan parlo de la nostra no parlo de TVE3, que ha fet un paper ben galdós aquests dies amb el seguiment de la "selección".

97 km i 31 hores després

97 km i 31 hores. Aquestes són les xifres que hem fet durant el Cavalls de Vent! Quan m'ho van dir no m'ho podia creure. Sabia que havia caminat però, tant?! La travessa ha valgut la pena. No es fan grans cims com en altres rutes però els paisatges s'ho valen i més aquest any en què tot està tan verd... El primer dia va ser dur ja que va ser molt trenca-cames. Pujades i baixades fins a acumular 1.800 metres de desnivell positiu! A això se li va afegir que feia molta calor. Sort que varem trobar rius on refrescar-nos. La grandesa d'aquestes sortides són les estones que comparteixes amb els companys: les alegries però també els moments durs en què penses: "que carai estic fent aquí quan podria estar tranquil·lament a casa...". Les crisis però se solen superar i al final pesen molt més les parts positives que les negatives. Al final, de propina, varem fer el Pedraforca amb un grup que se'ns va afegir per celebrar Sant Joan!
Estic molt content! Aquí en teniu algunes fotos:


El grup que va fer el Cavalls de Vent


El primer refugi on vam passar nit: El Lluís Estasen, als peus del Pedraforca


La Tossa d'Alp


Baixant de les Penyes Altes


Últim dia: pujant cap al Pedraforca

Me'n vaig de travessa!

Avui me'n vaig de travessa! Farem els Cavalls del vent, un itinerari que va seguint els diferents refugis que hi ha al voltant de la serra del Cadí i del Pedraforca. I el dia de Sant Joan ho arrodonirem fent, precisament, el Pedraforca!
Quina il·lu! Començo a fer la motxilla, que sempre vaig a última hora... A dalt teniu una foto del Pedraforca! Fins a la tornada!

Pluja

Aquests mesos no ha parat de ploure. Hem passat de la sequera i la crida perquè plogués a la idea que ja està bé tant ploure. Em pregunto si l'home, a través de la consciència, pot afavorir els canvis de temps. O sigui, que quan no plou, fer que plogui i que quan plou, fer que no plogui. Des de fa segles es fan precs als sants perquè plogui i sembla que força vegades s'acompleixen. Diuen, en un altre àmbit de coses, que a Estats Units es va fer una trobada col·lectiva de gent que va meditar per millorar l'ambient de la ciutat, força degradada. Segons sembla, de delinqüència en aquells dies va baixar un 25%. És casualitat o bé amb la ment tenim més poder del que ens pensem... qui sap...

Vaja, en principi no volia parlar d'això sinó ensenyar-vos el fruit d'aquestes pluges. Fa 4 caps de setmana que vaig de ruta de salts d'aigua i m'he trobat amb aquestes meravelles. Llàstima que ara ve l'estiu. Ja podria anar plovent com aquests dies...

Estrenar

No sóc gaire de comprar roba però fa uns mesos vaig comprar una samarreta amb ratlles blaves i negres que es va quedar no sé perquè al calaix. L'altre dia la vaig estrenar i m'agrada molt! Sembla mentida però em sento com nou amb roba nova i, almenys els primers dies, em sento també renovat per dins!
Això em fa pensar amb un power point que em varen enviar (sí, dels 50 que rebo n'hi ha 1 d'interessant) que deia que a la vida cal no retenir les coses perquè si les retens, tanques les portes a les coses que podries rebre en un futur.
Miraré doncs de renovar el meu reparatori de roba i deixar anar pors, vicis i manies per veure si a canvi em vénen roba nova i nous hàbits. Apa, a llençar coses! :)

D'un altre món...

De vegades em fa l'efecte que estic en un altre món o que la gent viu en un món diferent del que visc jo (que, ben mirat, ve a ser el mateix). Avui se m'ha acudit comentar-li al meu germà si feia gaire que havia començat el Campionat d'Europa de futbol (no sé si se'n diu així). Doncs el meu germà ha començat a exclamar que com podia ser que no n'estigués al cas, que a a la tele en parlen i que a la feina no hi ha altre tema de conversa.

Això és com la cançó aquella del Chikiliquatre, o una cosa així. Sabeu que no he sentit mai la seva cançó? Només gent que canta "perrea, perrea". I no és que hagi fet gaire esforç per evitar-ho. Només vaig marxar un dia del menjador per no sentir-la.

Cada cop evito més els mitjans de comunicació de masses, que són els generadors de consciències, gustos i pensaments més importants del moment. I sí, segurament que no estaré al cas del que la majoria de la gent sap però, fins a quin punt és interessant?
M'horroritza imaginar que hi haurà un dia on tothom s'asseurà davant de la tele per veure el mateix programa de televisió de la mateixa cadena (de fet, si mireu les notícies dels diferents canals, ben poca diferència hi ha; quina pluralitat!). I que tothom vestirà segons la moda del famós de torn i que quan un pilot de cotxes guanyi, tothom sortirà al carrer per celebrar-ho. I que a ningú se li acudirà d'escoltar un disc no comercial o veure una pel·li que no tingui els estereotips de la típica americanada. I que la gent estarà més al cas del que li passa a un de la tele que no pas del que li passa a ell mateix.

M'adono que de vegades he estat esclau d'aquesta tendència i que com més me n'allunyi, més a prop estaré de mi mateix. Vull deixar de ser un espectador passiu que m'empasso el primer que em posen al davant! Vull alliberar el meu cap de neurones ocupades en coses que en el fons no m'interessen. La vida me l'he de fer jo al meu gust i en vull ser protagonista actiu!

Ara mateix xalo més escrivint aquest text que no pas veient 22 persones al darrera d'una pilota. Perquè, suposo que deuen jugar avui, no? ;) I demà, quan tothom parli del futbol, jo els diré que no l'he vist i em prendran com una persona d'un altre món... Potser és que ho sóc?

La línia fina entre l'amistat i l'amor

Us ha passat mai que un dia coneixeu una persona i comenceu a veure i sentir que hi compartiu moltes coses, que teniu gustos semblants, formes semblants de veure la vida i el món? Que quan esteu amb ell / ella hi esteu molt bé i que quan us en separeu només penseu en quan la tornareu a veure? Sembla una típica història d'amor, oi?

El cert però, és que no ho tinc clar... pot ser que em senti tant a prop d'aquesta persona que pugui arribar a confondre l'amistat per l'amor? Si no n'estic segur ni jo mateix dels meus sentiments, val la pena arriscar-se, explicar-li-ho i alterar una relació d'amistat que fins ara m'omple? Ho puc engegar a pastar fang? Sortiré algun dia de dubtes? Per què em costa tant d'interpretar els sentiments...?

La línia entre l'amistat i l'amor de vegades és fina, molt fina...

Camí de rocs

Sense saber com, sóc aquí. N'Aigua clara m'ha animat a crear el bloc i ja hi sóc pel tros! Estic en un moment de canvi i crec que m'anirà bé deixar anar reflexions a la xarxa i compartir-les amb la gent a qui li vingui de gust llegir-les i dir-hi la seva.

Camí de rocs... He triat el nom perquè la meva vida és un camí de rocs en el sentit figurat i en el real.

En el sentit real perquè m'encanta anar a la muntanya i seguir camins de rocs, com més estrets i amb més pendent, millor. Una de les meves passions: la muntanya!

En el sentit figurat perquè m'agraden els camins difícils ja que normalment et duen als millors llocs. No ho faig premeditadament però durant la meva vida he seguit, per norma general el meu camí, independentment del que la societat de masses m'ha marcat. Això fins a cert punt, és clar, perquè és molt difícil no caure en els dictats dominants de la nostra societat. No és que em vulgui desmarcar de la massa perquè sí, perquè vulgui ser diferent. Simplement m'agrada fer el meu camí i trobo que és molt gratificant. Gaudeixo molt veient i escoltant música alternativa, veient pel·lícules independents, anant a la muntanya, creixent espiritualment... Defujo de les modes, de l'ostentació, de l'"èxit social", de la competivitat, dels fenòmens de masses, de tot allò que em fa sentir menys persona i del que crec que em pot diluir en aquesta societat de masses uniformitzadora i deshumanitzadora. Per sort, hi ha moltes vies d'escapatòria però cal trobar-les!

I per últim, camí de rocs, perquè en la vida, com tothom, m'he trobat i em trobo amb molts de rocs al mig del camí. El meu objectiu és conviure amb els rocs que em trobo a terra i amb els que em cauen de dalt. Com que sé que hi són haig d'aprendre a acceptar-los, aprendre'n coses i procurar que m'enriqueixin en el camí cap a la felicitat.

El meu objectiu en el bloc? Abocar pensaments i compartir-los amb vosaltres mentre vosaltres compartiu els vostres. Vindria a ser això, suposo... :)