97 km i 31 hores després

97 km i 31 hores. Aquestes són les xifres que hem fet durant el Cavalls de Vent! Quan m'ho van dir no m'ho podia creure. Sabia que havia caminat però, tant?! La travessa ha valgut la pena. No es fan grans cims com en altres rutes però els paisatges s'ho valen i més aquest any en què tot està tan verd... El primer dia va ser dur ja que va ser molt trenca-cames. Pujades i baixades fins a acumular 1.800 metres de desnivell positiu! A això se li va afegir que feia molta calor. Sort que varem trobar rius on refrescar-nos. La grandesa d'aquestes sortides són les estones que comparteixes amb els companys: les alegries però també els moments durs en què penses: "que carai estic fent aquí quan podria estar tranquil·lament a casa...". Les crisis però se solen superar i al final pesen molt més les parts positives que les negatives. Al final, de propina, varem fer el Pedraforca amb un grup que se'ns va afegir per celebrar Sant Joan!
Estic molt content! Aquí en teniu algunes fotos:


El grup que va fer el Cavalls de Vent


El primer refugi on vam passar nit: El Lluís Estasen, als peus del Pedraforca


La Tossa d'Alp


Baixant de les Penyes Altes


Últim dia: pujant cap al Pedraforca

Me'n vaig de travessa!

Avui me'n vaig de travessa! Farem els Cavalls del vent, un itinerari que va seguint els diferents refugis que hi ha al voltant de la serra del Cadí i del Pedraforca. I el dia de Sant Joan ho arrodonirem fent, precisament, el Pedraforca!
Quina il·lu! Començo a fer la motxilla, que sempre vaig a última hora... A dalt teniu una foto del Pedraforca! Fins a la tornada!

Pluja

Aquests mesos no ha parat de ploure. Hem passat de la sequera i la crida perquè plogués a la idea que ja està bé tant ploure. Em pregunto si l'home, a través de la consciència, pot afavorir els canvis de temps. O sigui, que quan no plou, fer que plogui i que quan plou, fer que no plogui. Des de fa segles es fan precs als sants perquè plogui i sembla que força vegades s'acompleixen. Diuen, en un altre àmbit de coses, que a Estats Units es va fer una trobada col·lectiva de gent que va meditar per millorar l'ambient de la ciutat, força degradada. Segons sembla, de delinqüència en aquells dies va baixar un 25%. És casualitat o bé amb la ment tenim més poder del que ens pensem... qui sap...

Vaja, en principi no volia parlar d'això sinó ensenyar-vos el fruit d'aquestes pluges. Fa 4 caps de setmana que vaig de ruta de salts d'aigua i m'he trobat amb aquestes meravelles. Llàstima que ara ve l'estiu. Ja podria anar plovent com aquests dies...

Estrenar

No sóc gaire de comprar roba però fa uns mesos vaig comprar una samarreta amb ratlles blaves i negres que es va quedar no sé perquè al calaix. L'altre dia la vaig estrenar i m'agrada molt! Sembla mentida però em sento com nou amb roba nova i, almenys els primers dies, em sento també renovat per dins!
Això em fa pensar amb un power point que em varen enviar (sí, dels 50 que rebo n'hi ha 1 d'interessant) que deia que a la vida cal no retenir les coses perquè si les retens, tanques les portes a les coses que podries rebre en un futur.
Miraré doncs de renovar el meu reparatori de roba i deixar anar pors, vicis i manies per veure si a canvi em vénen roba nova i nous hàbits. Apa, a llençar coses! :)

D'un altre món...

De vegades em fa l'efecte que estic en un altre món o que la gent viu en un món diferent del que visc jo (que, ben mirat, ve a ser el mateix). Avui se m'ha acudit comentar-li al meu germà si feia gaire que havia començat el Campionat d'Europa de futbol (no sé si se'n diu així). Doncs el meu germà ha començat a exclamar que com podia ser que no n'estigués al cas, que a a la tele en parlen i que a la feina no hi ha altre tema de conversa.

Això és com la cançó aquella del Chikiliquatre, o una cosa així. Sabeu que no he sentit mai la seva cançó? Només gent que canta "perrea, perrea". I no és que hagi fet gaire esforç per evitar-ho. Només vaig marxar un dia del menjador per no sentir-la.

Cada cop evito més els mitjans de comunicació de masses, que són els generadors de consciències, gustos i pensaments més importants del moment. I sí, segurament que no estaré al cas del que la majoria de la gent sap però, fins a quin punt és interessant?
M'horroritza imaginar que hi haurà un dia on tothom s'asseurà davant de la tele per veure el mateix programa de televisió de la mateixa cadena (de fet, si mireu les notícies dels diferents canals, ben poca diferència hi ha; quina pluralitat!). I que tothom vestirà segons la moda del famós de torn i que quan un pilot de cotxes guanyi, tothom sortirà al carrer per celebrar-ho. I que a ningú se li acudirà d'escoltar un disc no comercial o veure una pel·li que no tingui els estereotips de la típica americanada. I que la gent estarà més al cas del que li passa a un de la tele que no pas del que li passa a ell mateix.

M'adono que de vegades he estat esclau d'aquesta tendència i que com més me n'allunyi, més a prop estaré de mi mateix. Vull deixar de ser un espectador passiu que m'empasso el primer que em posen al davant! Vull alliberar el meu cap de neurones ocupades en coses que en el fons no m'interessen. La vida me l'he de fer jo al meu gust i en vull ser protagonista actiu!

Ara mateix xalo més escrivint aquest text que no pas veient 22 persones al darrera d'una pilota. Perquè, suposo que deuen jugar avui, no? ;) I demà, quan tothom parli del futbol, jo els diré que no l'he vist i em prendran com una persona d'un altre món... Potser és que ho sóc?

La línia fina entre l'amistat i l'amor

Us ha passat mai que un dia coneixeu una persona i comenceu a veure i sentir que hi compartiu moltes coses, que teniu gustos semblants, formes semblants de veure la vida i el món? Que quan esteu amb ell / ella hi esteu molt bé i que quan us en separeu només penseu en quan la tornareu a veure? Sembla una típica història d'amor, oi?

El cert però, és que no ho tinc clar... pot ser que em senti tant a prop d'aquesta persona que pugui arribar a confondre l'amistat per l'amor? Si no n'estic segur ni jo mateix dels meus sentiments, val la pena arriscar-se, explicar-li-ho i alterar una relació d'amistat que fins ara m'omple? Ho puc engegar a pastar fang? Sortiré algun dia de dubtes? Per què em costa tant d'interpretar els sentiments...?

La línia entre l'amistat i l'amor de vegades és fina, molt fina...

Camí de rocs

Sense saber com, sóc aquí. N'Aigua clara m'ha animat a crear el bloc i ja hi sóc pel tros! Estic en un moment de canvi i crec que m'anirà bé deixar anar reflexions a la xarxa i compartir-les amb la gent a qui li vingui de gust llegir-les i dir-hi la seva.

Camí de rocs... He triat el nom perquè la meva vida és un camí de rocs en el sentit figurat i en el real.

En el sentit real perquè m'encanta anar a la muntanya i seguir camins de rocs, com més estrets i amb més pendent, millor. Una de les meves passions: la muntanya!

En el sentit figurat perquè m'agraden els camins difícils ja que normalment et duen als millors llocs. No ho faig premeditadament però durant la meva vida he seguit, per norma general el meu camí, independentment del que la societat de masses m'ha marcat. Això fins a cert punt, és clar, perquè és molt difícil no caure en els dictats dominants de la nostra societat. No és que em vulgui desmarcar de la massa perquè sí, perquè vulgui ser diferent. Simplement m'agrada fer el meu camí i trobo que és molt gratificant. Gaudeixo molt veient i escoltant música alternativa, veient pel·lícules independents, anant a la muntanya, creixent espiritualment... Defujo de les modes, de l'ostentació, de l'"èxit social", de la competivitat, dels fenòmens de masses, de tot allò que em fa sentir menys persona i del que crec que em pot diluir en aquesta societat de masses uniformitzadora i deshumanitzadora. Per sort, hi ha moltes vies d'escapatòria però cal trobar-les!

I per últim, camí de rocs, perquè en la vida, com tothom, m'he trobat i em trobo amb molts de rocs al mig del camí. El meu objectiu és conviure amb els rocs que em trobo a terra i amb els que em cauen de dalt. Com que sé que hi són haig d'aprendre a acceptar-los, aprendre'n coses i procurar que m'enriqueixin en el camí cap a la felicitat.

El meu objectiu en el bloc? Abocar pensaments i compartir-los amb vosaltres mentre vosaltres compartiu els vostres. Vindria a ser això, suposo... :)